Barcelona promou cotxes elèctrics

Em sembla molt bé que insertin una altre via per desplaçar-se per Barcelona, però crec que no funcionarà prou bé. Aquests cotxes son econòmics, i tots el que els fa falta és electricitat. Apart d'això, no contaminen i respecten el medi ambient.

Es un bon recurs per l'escassetat de gasoil. Dintre de 40 anys aproximàdament la gasolina s'esgotarà, ja que no és renovable, i no ens quedarà un altre remei que fer servir transports propulsats per aigua, electricitat, hidrògen o fins i tot aigua. Això serà un gran avanç tecnològic per tothom. Així dons, Barcelona seria la segona ciutat després de Hong-Kong que faria servir cotxes elèctrics en tot el món.

Seria un gran avanç en Espanya poder insertar-los, però també hi han inconvenients.
Ara mateix no es podrien permetre aquests cotxes, degut a l'estat de crisis i de l'economia tan baixa que tenim els espanyols.
Reva, el primer cotxe que suposadament es posarà en venta a partir de juliol a Barcelona valdrà un 12000 euros.
Per què es tan car encara que no ho sembli? Perquè les seves prestacions són dolentes.
La seva autonomia de la bateria dura molt poc, s'ha de carregar molt sovint, això implica tenir un cargador de bateria 'aquests cotxes molt aprop, també s'hauran de fer revisions molt sovint per controlar com va...i moltes més.

Serà la consciència ecològica suficientment gran com per superar els inconvenients causats per les limitacions del vehicle?
De moment podem passar amb el nostre cotxe, peró més endavant això s'acabarà, i haurem de fer servir aquests cotxes.
Esperem que la tecnologia avanç-hi en aquest camp, sinó malament anirem!

SHEILA LOZANO NIUBÓ 1º batxillerat classe B

"Cuentas Viviendas"

Llega el fin de mi cuenta vivienda, pero el banco me niega el crédito, no encuentro casa o, como las previsiones apuntan a menores precios en 2009, quiero esperar. ¿Qué hago?

Aquesta és una pregunta que es fan milers de persones i l'únic que es pot fer és retornar totes les deduccions fiscals practicades en els últims quatre anys per l'impost del IRPF.
Per una part la Associació Hipotecària de Espanya(AHE) proposa que sería convenient revisar els incentius del estalvi previ.
Per altra part el Reaf proposa una cosa més concreta"que s'aplaci dos anys el període màxim de les contes vivendes".D'aqueta manera es permitiria que els estalviadors tinguéssin més temps per a torbar aquella financiació. Encara que alguns pensen que aixó numés aplaçaria el problema.
Gustavo Reglero diu que aquest problema sempre hi ha estat amb aquestes contes, putser avans era el preu de la vivenda i ara la financiació però igualment sempre hi ha hagut gent en l'atur i és precisament el problema d'aquest producte.
Jo crec que no es pot fe fora als consumidors que no es puguin pagar una vivenda perquè és una impossibilitat real davant la situació econòmica. Que els estalviadors es vegin obligats a retornar les deduccions fiscals per una conta vivenda no siguin almenys penalitzats pels interessos de l'espera.

Keynes contra Hayek

L’estratègia per surtir de la crisis económica enfronta a socialistes i liberals:
La notícia que vull comentar, parla sobre les propostes o estratègies que volen portar a la llum els dos representants dels partits polítics més importants d’Espanya, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy.
Aquestes propostes, el diari les compara amb les teories que van fer en el seu dia Keynes i Hayek. Tot i que les propostes que fan els dos polítics, no són tan clares ni tan coherents com las que van fer en el seu dia aquests dos senyors.El diari les enllaça, perquè Zapatero recolza les teories de Keynes i cita textualment, “-que es partidari de convertir el sector públic en el motor del creixement econòmic per superar la crisis”.Per altre banda, Mariano Rajoy esta a favor de les teories de Hayek i defensa que són les empreses (lliure mercat) qui té que posar les bases per recuperar la prosperitat que ha tingut l’economía espanyola en els últims catorze anys.
En definitiva, el govern socialista de Zapatero ha apostat per incrementar fortament les ajudes públiques hi ha la desocupació i pensions. Inversions per infraestructures, ajudes públiques a les vivendes i avals al sistema financer.
En canvi el gover de Mariano Rajoy, proposa una forta rebaixa d’impostos, retall de la despesa pública i reformes estructuralls per que sigui la societat qui reactivi l’economia real.

La Vanguardia- 26/10/08

La culpa es del capitalismo (de estado)

Miguel Ángel Liso proclama en su artículo "La regeneración del capitalismo" (El Periódico, 24 de octubre) la muerte o finiquito del capitalismo anglosajón que se impuso con contundencia en la década de los 80 con la victoria de Ronald Reagan en Estados Unidos. Pero, ¿de qué capitalismo está hablando? En Estados Unidos, el gasto público supera actualmente el 40% de la renta nacional, existen 15 ministerios, más de 100 agencias y comisiones federales, el detalle de las regulaciones gubernamentales supera las 73.000 páginas del Federal Register ... En un sistema de libre mercado, el gasto público no tendría por qué superar el 10% de la renta nacional, 5 ministerios públicos serían suficientes, la mayoría de las agencias públicas federales podrían simplemente cerrarse y unas pocas páginas bastarían para describir la intervención del estado en aras a defender los derechos fundamentales del individuo. La Reserva Federal, el órgano de planificación central en el ámbito monetario, viene aumentando la cantidad de dinero en circulación y ha permitido la concesión de créditos bancarios sin aplicar los más elementales criterios de prudencia financiera. ¿Y la culpa la tienen los mercados? Seamos más precisos en los términos utilizados y culpemos de la depresión al salvaje capitalismo. Pero no al capitalismo de mercado, sino al capitalismo de estado.

La gran depressió de 1929 i 2008

En su artículo "Crisi (2): 1929", Xavier Sala i Martín afirma que no estamos ante una nueva gran depresión como la de 1929. Argumenta que la razón más importante es que la tasa de retorno de las inversiones en el sector no financiero en 1929 era del 0,5%, mientras que ahora es del 10%. Es cierto que el sector monetario y financiero ha cometido muchos excesos (Reserva Federal y Wall Street), mientras que la economía real ha aumentado su productividad gracias especialmente a la innovación en los sectores vinculados a la informática, Internet y las nuevas tecnologías. Pero no es menos cierto que la década de los felices años 20, del Charleston y el gran Gatsby, fueron también años de numerosas innovaciones técnicas que fueron aplicadas a las empresas. Sólo es necesario recordar a Thomas Alva Edison, el gran inventor y hombre de negocios norteamericano, con más de mil patentes en su haber que revolucionaron no sólo el mundo empresarial, sino también la vida social (pensemos, por ejemplo, en el filamento de la lámpara incandescente). El resultado fue un aumento importante de la productividad que en modo alguno impidió el fatal desenlace.
Por otra parte, Sala i Martín omite una importante semejanza entre la depresión de 1929 y la actual. Ambas han estado precedidas por una gran creación de moneda por parte de los Bancos Centrales, prolongados períodos de intereses artificialmente bajos y un brutal aumento del crédito concedido por los bancos comerciales. Discernir las causas y naturaleza de las crisis económicas es importante para no pecar de ingenuo optimismo y no equivocar las recetas que pueden sacarnos (o no) de ellas.

No más Keynes (La Vanguardia, 14/10/08)

En el artículo "Buscando un Keynes", Francesc de Carreras reivindica el estudio del pensamiento de los grandes economistas (11/ X/ 2008). Nada más cierto y necesario. Defiende también la intervención del Estado en la economía y aboga por la búsqueda de un nuevo Keynes, el economista británico que santificó el intervencionismo monetario y fiscal llevado a cabo por el Banco Central y el Gobierno, respectivamente. Es una verdadera lástima que el profesor De Carreras olvide las enseñanzas de su ilustre tío, Salvador Millet i Bel. Millet i Bel, brillante articulista de La Vanguardia hasta su muerte acaecida en 1998, nos advirtió de las graves consecuencias a las que irremisiblemente nos llevarían las recetas keynesianas.
La expansión monetaria llevada a cabo por parte de los bancos centrales, la fijación de unos tipos de interés artificialmente bajos y la concesión masiva de crédito nos han llevado al abismo en el que nos encontramos ahora. Este es el paraíso keynesiano y, por tanto, la salida de la crisis pasa necesariamente por la aplicación de nuevas teorías. En vez de un nuevo Keynes, es necesario un nuevo Salvador Millet i Bel.

Després dels rescats bancaris

Jo em pensava que quan algú comet excessos i errors, li toca pagar les conseqüències dels seus actes. Doncs no. Almenys, no si és un directiu de banca o financer. Els alts executius bancaris han jugat amb els nostres estalvis, s'han enriquit immoralment en temps de vaques grasses, i quan vénen les conseqüències dels seus actes, resulta que l'estat (que som tots) hem de pagar la factura. D'aquesta manera s'han nacionalitzat Fortis i AIG, amb els diners dels contribuents. I què és el primer que fan els directius de Fortis i AIG? Demanar perdó, fer penitència i corregir els seus actes? No! Els de Fortis se'n van a celebrar-ho al millor hotel de Mónaco amb un menú de 3.000 euros per cap i els de AIG a un balneari super-luxe amb una factura superior als 400.000 dòlars. Naturalment, tot a càrrec del contribuent. Clar que sí! D'això se'n diu ser cornut i pagar el beure.

La creació de diner i els efectes sobre les Borses

Òscar Roca Arís (16/09/08)

A causa de la fallida de Lehman Brothers, la borsa Dow Jones dels EEUU ha caigut en picat. Llavors la Reserva Federal dels Estats Units i el Banc Central Europeu han injectat uns 130.000 milions en 24 hores, per tal de tallar la caiguda dels mercats borsaris i a la vegada evitar la caiguda de Wall Street. Gràcies a aquestes injeccions de diners s'ha aconseguit calmar Wall Street. També gràcies a això l'Íbex 35 avui ha tancat la sessió en positiu pujant un 0,11% i s'ha quedat en 10.911,5 punts.

Injecció de diner

Pol Bermúdez Guerrero (22/09/08)

"La Fed inyecta 50.000 millones de dólares en los mercados después de que el banco europeo inyectara esta mañana 70.000 millones de euros más"

La notícia que vull comentar, parla sobre la injecció de diners que han fet la Reserva Federal dels Estats Units d'Amèrica i el Banc Central Europeu, entre avui i ahir, al mercat de valors. Aquesta injecció ve a ran de la fallida del banc americà Lehman Brothers, que ja és el quart en dir que no pot fer front als seus pagaments. Tant la borsa europea com l'americana estan patint una caiguda i una problemàtica que no s'havia vist des dels anys trenta. La injecció de diners per part d'aquests bancs centrals ha suposat un petit suspir en aquest gran problema que ens afecta a tots. La majoria d'accionistes estan patint pel futur, ja que en qualsevol moment una altra entitat pot fer fallida. Segurament la pròxima a caure o, com a mínim, la que té més probabilitats, és l'empresa American International Grup (AIG), l'empresa que assegura les ruïnoses inversions de molts bancs.