Música a les Festes de la Misteriosa Llum de Manresa

Com cada any, els manresans celebrem l'arribada de la misteriosa llum provinent de Montserrat que es va posar a l'església del Carme. Era el 21 de febrer de 1345. Aquest senyal va permetre fer arribar l'aigua del Llobregat a través de les terres del bisbe de Vic, Galceran Sacosta, qui fins aleshores s'hi oposava.
Aquest cap de setmana, dintre dels actes de les Festes de la Misteriosa Llum, hi han hagut 2 concerts destacables: el de l'Orfeó Manresà (divendres, 15 de febrer) i la Cloenda del XXIII Premi Ciutat de Manresa (diumenge, 17 de febrer), ambdós al teatre Kursaal. En el primer, dirigits per Lluís Arguijo Vila, van cantar el Cor Jove i l'Orfeó Manresà, acompanyats al piano per Jordi Franch, Pilar Martos i Manel Camp amb el seu grup de músics. Es va escoltar bona música. I entenem per bona música la que arriba a l'audiència. La música és un llenguatge (universal) i, per tant, suposa comunicació per sobre de tot. En canvi, a la cloenda del Premi Ciutat de Manresa, els guanyadors van interpretar molt majoritàriament composicions del segle XX/XXI. El nivell tècnic dels guanyadors ningú el qüestiona, però una altra cosa és el grau de comunicació amb el públic ... Hi ha música amb majúscules (la molt bona), música amb minúscules (la mediocre) i música vomitiva (la molt dolenta). El que es va escoltar pertany majoritàriament a l'última classificació. Si la música és vomitiva, per molt alt que sigui el nivell de dificultat tècnica i els malabarismes sobre el teclat del piano, continua sent vomitiva. És una llàstima que la "música" que s'escolta dels guanyadors de les últimes edicions del Premi Ciutat de Manresa sigui un insult a l'audiència i una agressió a l'oïda dels oients. Fins quan?